Beato Pere Tarrés i Claret

El Beat Pere Tarrés i la Parròquia de Santa Maria del Remei

El Beat Pere Tarrés, sent director del Secretariat Diocesà de Beneficència, va veure la necessitat d'atendre els afectats de tuberculosi pulmonar, particularment a Barcelona on els malalts havien d'esperar mesos per obtenir un ingrés en un centre per ser tractats. Va tenir la idea de fundar un sanatori; i així va ser, juntament amb el Dr. Gerard Manresa, es va crear primer l'Obra Benèfica antituberculosi (OBA) i van adquirir la torre del carrer de Mas Licito (actualment carrer de Numància, on es troba la seu de la Fundació Pere Tarrés, per a l'educació del temps lliure), allí van instal·lar el Sanatori-Clínica de la Mare de Déu de la Mercè, que va ser inaugurada i beneïda el 15 de maig de 1947, pel Dr. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona; on es van atendre i van curar a moltes famílies sense recursos afectades per la tuberculosi i altres malalties infeccioses.
Aquest Sanatori-clínica, va tenir una gran relació amb la parròquia; encara que tenien una petita capella, era freqüent que les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paul, que atenien aquest sanatori, assistissin als actes de la parròquia; també la relació amb Mn. Narcís Prat, que va ser el primer director. A més, a causa de la seva proximitat, els feligresos de la parròquia el Dijous Sant era un dels llocs on primer es realitzaven les tradicionals «visites de Monuments»; i la processó del Corpus, en el seu recorregut pels carrers de la parròquia, en passar per davant del sanatori, el Santíssim Sagrament s'estacionava en l'altar que s'instal·lava al jardí al costat de l'entrada de la torre.
El Beat Pere Tarrés, el 17 de maig de 1950, va ingressar greument malalt en el Sanatori-Clínica de la Mare de Déu de la Mercè. Ho van rebre Mn. Narcís Prat i la mare superiora, als qui va dir «Aquí em teniu; vinc a fer de malalt«. Portava una petita imatge de la Mare de Déu, que va posar sobre la taula a la seva habitació, dient que quan ell anava de viatge o dormia fora de casa, la portava en la maleta.
Des del llit de la Clínica-sanatori de la Mare de Déu de la Mercè, que ell va fundar per als tuberculosos pobres, va anar dictant durant quatre mesos una lliçó meravellosa de  fortalesa, d'amor al dolor, d'anhel de les realitats eternes, d'ardor per a la salvació dels homes i especialment per a la santificació dels sacerdots. Qui va tenir la sort d'acostar-se a Mn. Tarrés malalt, va poder llegir el secret de tota la seva vida amb signes evidents: estimava bojament a Déu.
Va morir el 31 d'agost de 1950. En la capella es van oficiar diverses misses de cos present. El 2 de setembre de 1950, va tenir lloc la cerimònia de les exèquies del Dr. Pere Tarrés en la parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts; el fèretre va ser portat a coll, des del Sanatori-clínica de la Mercè a la parròquia. El Dr. Gregorio Modrego, bisbe de la diòcesi, va dir entre altres frases, «Podem creure piadosament que el Dr. Tarrés és ja tot del Senyor, en la glòria. A la mort dels meus sacerdots recomano imitar-los en aquesta o en l'una o l'altra virtut; el Dr. Tarrés puc dir que l'imiteu en tot”. Acabada la cerimònia religiosa, el fèretre va ser portat a espatlles fins a l'encreuament del carrer de Cabestany amb Travessera de les Corts, on es va col·locar en un cotxe fúnebre per al seu trasllat al cementiri de Montjuïc.
La parròquia de Santa Maria del Remei, quan el 1996 va celebrar el 150 aniversari de la seva construcció, entre els actes programats, va haver-hi la celebració de l'Eucaristia, el 18 d'abril, a les 8 hores de la tarda, en la parròquia de Sant Vicent de Sarrià, parròquia mare de la qual es va segregar. En aquest acte es va oferir un canelobre de ferro forjat per a col·locar-ho a prop de la tomba del Beat Pere Tarrés, perquè la seva llum recordi aquest aniversari prop del sacerdot que va estar vinculat amb les dues parròquies.

El dia 5 de setembre de 2004, Pere Tarrés va ser beatificat pel Papa Joan Pau II, en el santuari de Loreto.

El dia 30 de maig de 2005, primera celebració de la seva festivitat, en la part posterior de l'església va ser beneïda la placa recordant que en aquesta parròquia de Santa Maria del Remei, el 2 de setembre de l'any 1950, es van celebrar les exèquies del Beat Pere Tarrés i Claret i donant gràcies a Déu per la seva beatificació:

El dia 2 de setembre de 1950 se celebraren, en aquest temple parroquial de Santa Maria del Remei de les corts, les exèquies del dr. Pere tarrés i Claret, beatificat pel papa joan Pau II, en fem memòria en la primera celebració de la seva festa litúrgica, tot donant gràcies a Déu.

El dia 19 de març de 2007, es va benir la imatge del Beat Pere Tarrés, construïda amb pedra d'Ulldecona, obra de l'escultora Montserrat García Ríos, y que podem veure i venerar a la capella del Santíssim de la nostra parròquia.

Biografia del Beat Pere Tarrés i Claret (1905-1950)

Pere Tarrés i Claret neix el 30 de maig de 1905 a Manresa, província de Barcelona, Catalunya (Espanya). Els seus pares Francesc Tarrés Puigdellívol i Carme Claret Masats, creients exemplars, tenen dues filles, Francisca i Maria. Pere és batejat el 4 de juny en la Parròquia de la Verge del Carme.
La família realitza trasllats freqüents (Badalona, Mataró, Barcelona) a causa del treball del pare (mecànic). Va ser alumne dels Pares Escolapis i rep la primera comunió l'1 de maig de 1913. El 1914 la família retorna a Manresa i Pere estudia amb els Pares Jesuïtes.
Era un adolescent de caràcter alegre i obert, afectuós amb els seus pares i germanes, amant de la naturalesa, contemplatiu, místic, amb ànima de poeta. Habitualment ajuda en la farmàcia del Sr. Josep Balaguer, que l'encamina a prosseguir els estudis.
Obté una beca d'estudis que li permet concloure el batxillerat en el Col·legi de Sant Ignasi. Amb una altra beca d'estudis, obtinguda amb l'ajuda d'alguns metges que li aprecien, pot accedir a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de 1921 viu en el barri popular de Gràcia, on assisteix a l'Oratori de Sant Felip Neri i allí, des de 1922 fins a 1936, és fill espiritual del P. Jaume Serra.
És membre de la Federació de Joves Cristians, amb ardent zel apostòlic. La Federació és Acció Catòlica (AC) com el Papa Pius XI la proposava llavors: oració, estudi i acció, sota la direcció de la jerarquia local. Pere compleix les tasques que li encomanen a la Federació i a l'AC simultàniament. Per a Pere, el secret de la vida espiritual dels militants està en la devoció eucarística i l'amor filial a la Verge.
Al juliol de 1925 mor el seu pare i poc temps després la seva mare sofreix un accident que la deixa invàlida. Per Nadal de 1927, estant a Monistrol de Calders, fa el vot de castedat amb l'aprovació del seu director espiritual.
En 1928, després d'haver acabat la carrera de Medicina (amb premi extraordinari), s'estableix definitivament a Barcelona. Durant aquest període, les seves germanes ingressen en el convent de les Concepcionistas. Juntament amb el seu company, Dr. Gerard Manresa, funda el sanatori – clínica de la Verge de la Mercè de Barcelona.
Durant l'exercici de la seva professió de metge és exemplar en la caritat i en la vida de pietat; mai perd aquesta alegria contagiosa que li permet tractar amb respectuosa familiaritat als malalts.
El 8 de juliol de 1936 es trasllada al Monestir de Monserrat per fer exercicis espirituals, que són interromputs el dia 21 per l'alçament nacional; Pere es trasllada a la Generalitat i aconsegueix obtenir la tutela de la policia per preservar la integritat del monestir de la barbàrie anarquista. Refugiat a Barcelona, porta d'amagat la comunió als perseguits pels milicians vermells i aconsegueix escapar d'una persecució que es fa a casa.
Al juliol de 1938 es va enrolar en l'exèrcit republicà com a metge. Gràcies al seu coratge i dedicació, els mateixos soldats demanen que sigui promogut a capità de l'exèrcit. Dedica part del seu temps a l'estudi del llatí i de la filosofia, en preparació als seus futurs estudis sacerdotals, i no perd ocasió de manifestar la seva fe.
Al gener de 1939 torna a casa del front de guerra. El 26 de gener de 1939 es rendeix a l'exèrcit nacional. Integrat en la vida normal, continua l'activitat de metge, cobreix alguns encàrrecs en l'AC i es prepara per ingressar en el Seminari de Barcelona el 29 de setembre de 1939.
En 1941, any en què mor la seva mare, rep els ordes menors i el subdiaconat (20 de desembre) i l'any següent el diaconat (22 de març de 1942). Ordenat prevere el 30 de maig de 1942,  el bisbe el designa coadjutor (vicari) de la Parròquia de Sant Esteban de Sesroviles el 3 de juny. En 1943, per desig del bisbe, freqüenta la Universitat Pontifícia de Salamanca, on obté la Llicenciatura en Teologia el 13 de novembre de 1944.
De retorn a Barcelona, rep els nomenaments pastorals: vicediocesà dels joves d'AC, consiliari de les dones i joves d'AC del Centre Parroquial de la Parròquia de Sant Vicent de Sarrià (1944), capellà de la comunitat i del Col·legi de les Germanes Franciscanes de la Immaculada Concepció (1945).
En les diferents obres apostòliques que li encarreguen no li falten dificultats que li fan sofrir, però ell sap respondre amb actituds evangèliques de caritat, prudència i fortalesa sembrant des de la creu la terra del seu apostolat. El 17 de novembre de 1945 escriu en el seu Diari que se sent submergit en l'oceà de l'apostolat, com havia somiat durant tant de temps, amb el mateix ardor i entusiasme que va sentir, quan era laic, per la Federació. Abans de morir expressarà la seva alegria per l'apostolat en l'AC femenina de Sarrià, afirmant: «Jo soc fill d'obrers. En el cel treballaré molt per tots vostès»
Durant les vacances en el santuari de la Verge de Núria, al Pirineu de la província de Girona, a 2.000 metres, rep molts grups de joves d'AC.
També compleix els encàrrecs següents: consiliari i assessor dels oblats laics benedictins i de la Unió d'Escolans de Monserrat – antics membres cantaires del cor del monestir – (1946); director de l'Obra de la Visitació de la Verge, activitat destinada a procurar ajuda material i espiritual als malalts pobres (1947); beneficiat de la Parròquia de Santa Ana (1949); conseller de l'Escola Catòlica d'ensenyament social de Barcelona (1949); confessor ordinari del Seminari (1949) ; delegat diocesà de la Protecció de la Dona (1949); director espiritual de l'Hospital de les Magdalenes, on s'acull a dones en fase terminal, per la prostitució o l'extrema misèria moral. Pere Tarrés va deixar una petjada perenne i benèfica en tots els que ho van tractar per activitats apostòliques.
El 17 de maig de 1950 li van fer una biòpsia i se li va diagnosticar un limfosarcoma linfoblàstic. Tarrés va viure la seva malaltia amb una actitud de total abandó en Déu i oferint la seva vida per la santificació dels sacerdots. El 31 d'agost de 1950, als 45 anys, moria en la Clínica que havia fundat. Va ser sepultat en el cementiri de Montjuïc. El 6 de novembre de 1975 les seves restes van ser traslladades a l'església parroquial de Sant Vicent de Sarrià, on encara reposen.