1. DEMARCACIÓ GEOGRÀFICA

Límits histórics

Límits actuals

2. ETAPES EVOLUTIVES DEL TEMPLE

Abans de la Constitució de 1812, les Corts era un territori que depenia de la jurisdicció reial: amb drets propis i privilegis de franquícies d’origen carolingi. Així, les Corts formava una quadra civil autònoma representada per un alcalde local que era nomenat per l’Audiència Reial (d’aquí el ceptre i la corona del seu escut).

No s’han de confondre els límits jurisdiccionals amb les demarcacions parroquials. Eclesiàsticament, les Corts pertanyia a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.

Nota: A començaments del segle XIX, la ciutat de Barcelona només tenia 7 parròquies: Sant Just, Sant Miquel, Sant Jaume, Santa Maria del Pi, Sant Pere de les Puel·les, Sant Cugat del Rec i Santa Maria del Mar. Fora de Barcelona hi havia Sant Martí de Provençals (sufragània de Santa Maria del Mar), Sant Joan d’Horta (traslladada de Sant Genís dels Agudells), Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles (segregada i sufragània de Sant Vicenç de Sarrià) i Santa Maria de Sants, que era sufragània de Santa Maria del Pi. Més enllà hi havia Santa Eulàlia de Vilapicina i Sant Andreu del Palomar.

La Constitució de Cadis de 1812 oferia una nova organització política territorial a l’hora de convocar diputats a nivell d’Estat. Establia els règims municipals, obligant a tenir ajuntament constitucional als termes de més de 1.000 persones. La parròquia eclesiàstica era, de fet, l’única entitat que estructurava el territori, per això es va escollir com a base per a l’elecció de les Juntes parroquials (art. 35), de les quals sortirien les Juntes de Partit (art. 59), i d’aquestes les Juntes Provincials, de les quals es triaven els diputats estatals.

Després d’intents anteriors, els veïns de les Corts promouen novament la creació d’un ajuntament propi.
El 18 d’octubre de 1836 s’elegeix alcalde Vicenç Cuyàs. En la sessió del dia 19 es decidí la col·locació de fites als límits del terme.
El 16 de març de 1840, 28 caps de família votaren afirmativament i l’Ajuntament presentava a l’arquebisbe Pere de Sant Martí la instància raonada el dia 21 d’abril, signada per l’alcalde Josep Serra, els regidors Gerard Piera i Vicenç Estruch, el síndic Vicenç Piera i el secretari Francesc Artigas. En la mateixa s’indicava que, essent erigits com a poble independent, desitjaven tenir parròquia pròpia, al·legant que la de Sarrià quedava a tres quarts d’hora. Per fer viable la petició, proposaven:

1. Utilitzar com a església parroquial la capella de Can Cuyàs.

2. Edificar una nova església.

3. Pagar 8 rals diaris al rector.

4. Comprometre’s a edificar la rectoria.

Així s’obria l’expedient per a la creació de la parròquia.

Es va demanar informe al rector de Sarrià, la resposta del qual fou totalment negativa, principalment per raons econòmiques i perquè la distància es podia recórrer fàcilment en un quart o mitja hora de camí.

La creació d’una nova parròquia no era competència del bisbe, sinó de la monarquia. Així, el fiscal diocesà, malgrat la postura del rector de Sarrià, decidí que l’Ajuntament de les Corts podia fer la petició oficial a la reina. Aquesta petició no es feu fins al 5 de juliol de 1842, signada per l’alcalde Josep Closas, els regidors Vicenç Cuyàs i Gaspar Rosés, i el síndic Magí Amat; avalada pel president de la Diputació i el cap polític de la província.
El Ministre de Gràcia i Justícia, el 18 de novembre de 1842, remeté la petició al bisbe perquè decidís.

Hi hagué un nou lapse de temps degut als diversos problemes polítics.

En un clima més distès, el 24 de gener de 1845, l’alcalde Francesc Martín i els regidors Jaume Piera, Joaquim Gelabert i Josep Serra es dirigiren al bisbe recordant les anteriors peticions, insistint que amb l’augment de població —90 cases amb 567 habitants, dels quals 365 eren de comunió i 202 infants— mantenien el compromís d’edificar església, rectoria i s’hi afegia el cementiri.

Josep Closas, Vicenç Cuyàs i Gerard Piera es presentaren com a avaladors de les despeses necessàries. Can Cuyàs cedia la capella com a església provisional. Els fidels es comprometien al manteniment del rector fins que el govern dotés la parròquia segons el costum.

La parròquia de Sarrià era de patronatge de l’abadessa del monestir de Pedralbes, per la qual cosa també es va demanar el seu parer. L’abadessa reclamà al vicari general el dret de patronatge sobre la nova parròquia, ja que es segregava de la de Sarrià.

El rector de Sarrià presentà un informe contrari a la segregació perquè Sarrià quedaria molt empobrida; tot i que una solució podria ser la creació d’una església sufragània amb un vicari resident a les Corts.

Vist tot l’anterior, el 25 d’agost de 1846, el bisbe Pere de Sant Martí signava el decret de creació de la nova parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts, amb els mateixos límits que el poble.

El 24 de maig de 1847, la reina, en carta ordre adreçada al bisbe (decret del 21 d’octubre de 1847), comunicava que la nova parròquia no podia ser dotada, i per tant havia de ser considerada tenència de Sant Vicenç de Sarrià.

El 7 d’octubre de 1848, el bisbe aprovava la Confraria del Remei. El rector n’era el director, ajudat per dos administradors i dues administradores.

Hi hagué enfrontament entre l’Ajuntament de les Corts i el rector de Sant Vicenç de Sarrià: el primer al·legava que era una vicaria nutritiva de lliure nomenament i el segon protestava que a les Corts sempre es referien a ella com a parròquia quan era sufragània.

El vicari capitular Felip Bertran nomenà una comissió per escoltar ambdues parts. El 19 de febrer de 1850, el vicari general publicava el decret determinant les relacions entre ambdues parròquies, i el mes de juny aprovava el segell de “Parròquia de Santa Maria de les Corts”.

El pla parroquial de Barcelona fou aprovat el 27 de juny de 1867, on la parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts fou considerada urbana d’ascens, incorporada a l’Oficialat, dotada amb 400 escuts pel rector i 200 escuts per a l’edifici. El primer amb títol de rector fou Paladi Pujol.

El 19 de maig de 1868, el bisbe Pantaleó Montserrat feia la primera visita pastoral i erigia canònicament la parròquia.

Als primers temps, el nom de la parròquia apareixia com Santa Maria de les Corts o Santa Maria del Remei de les Corts. Així que el 1904, l’ecònom Josep Brasó demanà aclariment al bisbe, i fou concedit que el nom oficial fos Parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts.

3. CONCESSIÓ DE PERMISOS

4. L' EDIFICI I LA SEVA EVOLUCIÓ

EL TERRENY
El dia 2 de març de 1846 es va celebrar una convocatòria general de veïns i terratinents del poble de les Corts per escollir el paratge més idoni per a la construcció de l’església parroquial i la rectoria. Al mateix temps, es va elegir una Junta Administrativa.

En escriptura de l’1 d’abril de 1846, davant del notari J. Marzoli i Prats, Maria Joaquina Rosés i Cuyàs, vídua de Josep Gelabert del Coscoll, i el seu fill Joaquim Gelabert i Rosés fan donació perpètua d’una superfície de 18.850 pams catalans d’una porció de terreny plantat de vinyes i conegut antigament com el Mas Vinyals.
Veient que no n’hi havia prou amb el terreny esmentat anteriorment, en escriptura del dia 20 del mateix mes ratifiquen la donació afegint-hi una superfície de 4.930 pams catalans.

EL PRIMER PROJECTE
La Junta Administrativa, formada per Vicenç Cuyàs, Joaquim Closas i Gerard Piera, elegida per unanimitat de vots a la convocatòria general de veïns de l’octubre de 1844, va nomenar director del projecte i de les obres l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugues.

CONSTRUCTOR
La construcció de l’església, sagristia i casa parroquial va ser encarregada al mestre d’obres Andreu Carbonell pel preu de 53.900 rals de billó a pagar en 21 terminis. Era a càrrec del mestre d’obres la mà d’obra, les eines i estris necessaris; tots els materials de l’obra anaven a càrrec de la Junta Administrativa. D’aquests acords se’n va fer escriptura pública entre la Junta i el mencionat mestre d’obres en data 18 de juny de 1846.

CRONOLOGIA DE L’EDIFICI
El dia 26 d’agost de 1846 es va fer la cerimònia de col·locació de la primera pedra en la part on s’aixeca el presbiteri. Pocs dies després comencen les obres, que s’aturen al gener de 1847 per manca de capitals; no es reprenen fins al mes de maig de 1848, tornant-se a aturar al gener de 1849. Es demana a l’arquitecte Josep Oriol Mestres un pressupost de les obres necessàries per acabar l’església, el cambril, l’altar major i la casa rectoral, que valora en un total de 352.034 rals. Les obres es van acabar a finals de l’any 1849, i el dia 28 de febrer de 1850 es va fer la cerimònia de la benedicció de la nova església.

L’any 1891, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Rabassa fa el projecte de restauració i finalització de la façana. En aquella època també fa el projecte del campanar, i el 1894 dirigeix les obres de la primera fase del campanar, que s’acaba el juliol de 1897.
L’any 1900 es detecten esquerdes, i al novembre del mateix any es fa un dictamen declarant l’edifici en estat de ruïna progressiva, proposant les obres necessàries per corregir-ho. Com a conseqüència, l’església restà tancada gairebé dos anys. Les obres de consolidació i restauració no es van dur a terme fins a l’any 1902.
Al setembre de 1905 es fa la il·luminació elèctrica del cambril i de la Verge del Remei.
Al març de 1913 es fan obres de restauració amb millores importants; es suposa que aquestes van ser l’electrificació de tot l’edifici, ja que coincideix amb l’època en què es va començar a generalitzar l’enllumenat públic i domèstic. Arran d’aquestes millores comencen les restauracions d’alguns altars, molt probablement ennegrits per la il·luminació amb espelmes.

La imatge de la Verge del Remei era obra de l’escultor Pere Labrador i va ser donada per Josep M. Molinos i de Clascà, propietari de la Torrerrodona, l’11 de maig de 1851. El mateix any, Francesc i Mònica Gili, propietaris de cal Sol, van regalar un mantell brodat.
Amb data de 23 de desembre de 1866 trobem un rebut per fer el cambril i tancar el pas pel darrere.

CAPELLA DEL SANTÍSSIM

El dia 6 de juny de 1926 es fa la benedicció i inauguració de l’orgue, fet per l’organer Alberdi.
El 19 de març de 1927 es col·locà la primera pedra de la Capella del Santíssim i del Sant Crist de la Stella, però malauradament tota l’església quedà destruïda el 19 de juliol de 1936, quedant només la torre del campanar.
L’any 1941 començà la reconstrucció per a l’adequació provisional de la Capella del Santíssim, de manera que després de la guerra civil es va habilitar la Capella del Santíssim com a parròquia.
El 7 d’octubre de 1990, el cardenal Narcís Jubany beneí i inaugurà la restauració de la Capella del Santíssim.

Està ubicada en un lateral de la nau central. Té un espai elevat on es troba l’altar, al qual s’accedeix mitjançant un graó. L’altar és rectangular amb un frontal on es pot veure un relleu de l’agnus Dei dins d’un nimb creuat.

Darrere de l’altar de la capella del Santíssim trobem dos panells de marbre de forma rectangular, disposats horitzontalment, que es divideixen en quatre franges verticals. En cadascuna d’aquestes franges hi ha un arc i, a sota, el relleu d’un personatge bíblic.

A la part esquerra trobem les imatges de sant Pau, Isaïes, sant Marc i sant Lluc.
A la part dreta trobem les imatges de sant Pere, Moisès, sant Joan i sant Mateu.

Anteriorment, aquests relleus d’alabastre, obra de l’escultor Josep Miret, es trobaven a banda i banda del presbiteri i posteriorment es col·locaren a la base del sagrari de la capella del Santíssim, on es troben actualment.

La capella està coberta amb volta de canó que descansa sobre columnes amb capitells compostos. Es comunica amb la nau central per arcs oberts.

DESTRUCCIÓ
L'aspecte més lamentable és la destrucció del 19 de juliol de 1936, el certificat realitzat per l'arquitecte José Rodríguez i Lloveras per a l'expedient lliurat a la » Junta Nacional de Reconstrucció de Temples Parroquials» l'esmenta així:

CERTIFICO: Que els Danys ocasionats ho van ser per la intensitat del foc, que va produir l'esfondrament dels sostres i Cobertes quedant només utilitzable els murs principals del Temple mig suport gran gruix; asímismo queda en peus la torre-campanar sense grans desperfectes.

RECONSTRUCCIÓ
El projecte de reconstrucció de l'església va ser a càrrec de l'arquitecte José Rodríguez i Lloveras. Aquest projecte incloïa també la rectoría i el nou centre parroquial del carrer de Cabestany.

CONSTRUCTOR
La reconstrucció començada l'any 1941, va ser encarregada a l'empresa «Construccions Piera i Roura, SL» començant per l'adequació provisional de la Capella del Santíssim, seguint amb la rectoría, l'església, i el nou centre parroquial del carrer de Cabestany. Es podria relacionar també a altres industrials (fuster, manyà, electricista, pintor, etc..), molts d'ells de Les Corts i que van intervenir en aquestes obres.

CRONOLOGIA
En acabar la guerra civil, s'habilita la Capella del Santíssim com a Parròquia. En 1939 es va netejar i es fan les obres indispensables per a la seva utilització; al gener de 1941 i amb la finalitat de poder arreglar més fàcilment, es tanca provisionalment, utilitzant la Sala d'actes de l'Asil de Sant Rafael com a Parròquia, el dia 16 de març s'inaugura solemnement la Capella del Santíssim amb el Sagrari monumental i la imatge de la Verge del Remei sense els àngels.
Les obres de restauració de la nau central del Temple, Cambril i sagristia, es retarden a causa del dèficit existent, començant-se al març de 1943. Les obres es realitzen amb algunes paralitzacions tant per dificultats econòmiques com el subministrament d'alguns materials a causa de la seva escassetat. Finalment el dissabte dia 10 de maig de 1947, a les 18’30 de la tarda, es fa la benedicció del Temple i els altars major i del cambril, pel itres . Dr . Joan Serra, Canonge Tinent Vicari General de la Diòcesi, i el diumenge dia 11 se celebra una solemne Missa de Pontifical oficiada pel Excmo i Rdmo. Sr. Bisbe.

FAÇANA
En la reconstrucció posterior a l'any 1939 es fa la portada actual amb les pilastres prismàtiques i l'arc de mig punt emmarcant el timpà amb la ceràmica de la Verge del Remei; aquesta amb una corda de 2,52 m i una fletxa de 1,26m, va ser obra del taller ceramista S. Sunet Urgellés; les pilastres i l'arcada són de pedra artificial realitzat per l'empresa Fill de Pedro Farreras; aquest mateix industrial va realitzar la part central de la rosassa i l'actual creu que corona el fronti .
En 1952 es col·loca la barana metàl·lica de tancament del presbiteri, amb la part central practicable, ja cada extrem un ambón en forma de trona, decorats amb relleus d'alabastre, obra de l'escultor José Miret, en el del costat de l'evangeli amb els quatre evangelistes i el de l'epístola amb els relleus de Sant Pere, Sant Pau, Moisès i Isaïes. De la barana queda una mostra en els laterals de l'actual presbiteri i els relleus dels ambones els podem contemplar en la decoració mural de la capella del Santíssim.
Per a la Festa Major de 1954 es va estrenar l'absidiola, amb les cortines corresponents, la finalitat de la mateixa part de la decorativa era evitar els corrents d'aire que es notaven especialment en el presbiteri.

AMPLIACIÓ (1967)
L'arquitecte José Rodríguez i Lloveras, 1964, també va projectar l'ampliació lateral de l'església, addicionant la part ocupada pel centre parroquial.
CRONOLOGIA
El dia 6 de desembre de 1959 es fa la benedicció de l'òrgan (veure CULTURA MUSICAL / EL NOSTRE ORGUE).
L'any 1964 es fa la reforma del presbiteri, col·locant l'altar de cara al poble d'acord amb les directrius del Concili Vaticà II.
En 1967 es fan les obres d'ampliació de l'església, aprofitant l'espai que fins a aquestes dates era ocupat pel Centre Parroquial.
El dia 7 d'octubre de 1990, s'inaugura la restauració de la Capella del Santíssim, en la qual s'ha fet nou el paviment, il·luminació, decoració i pintura.
El dia 28 de setembre de 1996 , i com a punt central dels actes de commemoració dels 150 aniversari de la Parròquia , es fa la Dedicació o consagració solemne de l'església , amb la qual s'inauguren un conjunt d'obres de restauració que s'han anat realitzant des de juliol de 1995.

En 1936 només es van salvar les campanes del rellotge, és a dir les que hi ha en el coronament metàl·lic del campanar. Les altres 4 campanes van ser llançades des de dalt per a obtenir bronze per a l'armament.
El 8 d'octubre de 1950, el Dr. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona, va beneir dues campanes, amb el nom de:
La Remedio-Josepa, que té 91 cm. de diàmetre, i fa els tocs de les misses, els de difunts i repic de festes.
La Mercè, de 71 cm. de diàmetre, fa tos d'oració, els de difunts i repic de festes.
Posteriorment Mons. Pere Tena, bisbe auxiliar de Barcelona, va beneir una amb el nom La Joana, de 37 cm de diàmetre, afinada en la nota mi, pes 37 kg. i reforça el repic de festes.

En 1936 només es van salvar les campanes del rellotge, és a dir les que hi ha en el coronament metàl·lic del campanar. Les altres 4 campanes van ser llançades des de dalt per a obtenir bronze per a l'armament.
El 8 d'octubre de 1950, el Dr. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona, va beneir dues campanes, amb el nom de:
La Remedio-Josepa, que té 91 cm. de diàmetre, i fa els tocs de les misses, els de difunts i repic de festes.
La Mercè, de 71 cm. de diàmetre, fa tos d'oració, els de difunts i repic de festes.
Posteriorment Mons. Pere Tena, bisbe auxiliar de Barcelona, va beneir una amb el nom La Joana, de 37 cm de diàmetre, afinada en la nota mi, pes 37 kg. i reforça el repic de festes.

En 1936 només es van salvar les campanes del rellotge, és a dir les que hi ha en el coronament metàl·lic del campanar. Les altres 4 campanes van ser llançades des de dalt per a obtenir bronze per a l'armament.
El 8 d'octubre de 1950, el Dr. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona, va beneir dues campanes, amb el nom de:
La Remedio-Josepa, que té 91 cm. de diàmetre, i fa els tocs de les misses, els de difunts i repic de festes.
La Mercè, de 71 cm. de diàmetre, fa els tocs d'oració, els de difunts i repic de festes.
Posteriorment Mons. Pere Tena, bisbe auxiliar de Barcelona, va beneir una amb el nom La Joana, de 37 cm de diàmetre, afinada en la nota mi, pes 37 kg. i reforça el repic de festes.

5. LES CAMPANES

Les pintures que decoren l'interior del temple són obra de l'artista Bárbara Bibiloni, amb la col·laboració de dos companys: Cesc Grimalt i Tomàs Barceló, tots mallorquins.
(Un florentí quatrocentista en les Corts del s. XXI. Article publicat en la revista “SERRA D’OR” Núm. 623, de novembre de 2011).

DONES SANTES: Dins de la nostra parròquia podem veure representades quatre dones santes de l'Antic Testament, precursores de la missió que més tard va ser encomanada a la benaurada Mare de Déu. Si ens dirigim cap al ambó pel costat esquerre trobarem en ordre cronològic a Sara, Judit, Ester i Ruth. És necessari fer alguns breus comentaris i reflexions sobre aquestes significatives dones.

SARA («princesa, mare de totes les nacions»): Va ser l'esposa d'Abraham. Per la seva fe, va concebre un fill, Isaac, malgrat la seva avançada edat, tenia 90 anys. Per a Déu, res és impossible si creiem en el seu poder.
JUDIT («jueva»): Vídua molt piadosa, després d'invocar a Déu va tallar el cap de Holofernes, general d'un exèrcit que amenaçava la ciutat. Es va convertir en una heroïna per al seu poble. Déu se serveix de les persones febles per a dur a terme les seves obres.
ESTER («estrella»): Malgrat viure en un temps de poca fe, va mantenir conviccions fermes. Representa la victòria final del judaisme gràcies a l'ajuda de Déu. A través de la força de la mediació, Déu escolta les oracions del seu poble i el salva de les persecucions.
RUTH («amiga»): Era una dona estrangera que es va incorporar al poble d'Israel. De la seva descendència naixerà el rei David. La seva vida és discreta, humil i al servei dels pobres. La fe en Déu s'estén a altres pobles, no es limita només a unes persones concretes, qualsevol persona que es converteix troba refugi en Ell.

HOMES SANTS. Si ens endinsem a la nostra església pel costat dret cap a la seu del presbiteri, trobem quatre homes de l'Antic Testament triats per Déu per a mostrar la revelació profètica del Messies. Van participar en la història de la salvació creient en les obres de Déu que els va posar a prova en moments límits de la seva vida, mantenint la seva fe viva i inamovible.

ABRAHAM: Amb ell comença la història de la salvació. Espòs de Sara, amb qui va tenir un fill, Isaac. Déu va manar a Abraham oferir en sacrifici al seu fill, i no va dubtar a intentar complir els seus designis. Déu ho va salvar de la prova i li va prometre que la seva descendència seria com les estrelles del cel. Tot el que Déu ens envia té un sentit, hem de confiar en la seva actitud misericordiosa.
MOISÈS: Va ser criat pel Faraó, però va ser triat per Déu per a salvar al seu poble. Les plagues, el Mar Roig, el desert, les taules i les lleis rebudes de Déu… tot són signes del recorregut d'un poble que busca la llibertat. Moisès va morir sense poder entrar en la Terra Promesa. Nosaltres hem de fer camí segons la voluntat de Déu que ens dona forces per a seguir endavant malgrat les dificultats.
DAVID: Era pastor i va arribar a ser rei. La història ho recorda com a vencedor davant el gegant Goliat en el camp de batalla, encara que era un jove i inexpert soldat. Sempre es va sotmetre a la voluntat de Déu. De la seva dinastia va néixer Jesús, anomenat «Fill de David». Déu té grans projectes per a nosaltres si estem a la seva disposició i acceptem la seva voluntat.
ELIES: Déu li va donar la missió de recordar als israelites al veritable i únic Déu enfront de les falses divinitats. És un dels profetes més importants de l'Antic Testament. Se li atribueixen miracles en nom de Déu. Va ser elevat al cel en un carro de foc. Nosaltres hem de ser evangelitzadors i profetes amb la gent que ens envolta, perquè hi ha molts falsos déus en aquest món tan consumista i superficial.

En el frontal del Presbiteri estan representats els Dotze Apòstols, dues files de tres apòstols a cada costat del cambril de la Verge del Remei, baix arcades de mig punt. El número dotze evoca les dotze tribus d'Israel. Van ser triats un a un per Jesús per a complir la seva missió, fins i tot Judes compleix el seu paper de lliurar a Jesús. Judes es troba en un racó, d'esquena a les imatges sagrades i a l'altar, actitud amb la qual revela la seva traïció, portant una bossa de monedes a la mà. Tots els apòstols tenen el nom inscrit en llatí al peu de les imatges. Cal destacar la figura de Pedro, representat com un ancià venerable que té a la mà la clau del Regne. Els apòstols van ser testimonis de la institució de l'Eucaristia en l'Últim Sopar del Dijous Sant, en la qual Jesús els fa continuadors de la tradició eucarística. Per això l'església celebra cada diumenge la presència viva de Crist entre nosaltres. Els autors d'aquestes pintures són Bárbara Bibiloni, Tomàs Barceló i Francesc Grimalt, prenent com a models a alguns feligresos, a l'anterior rector (apòstol Andreu) i a ells mateixos. Sota aquest retaule colorista, dins de medallons, com si es tractés de marbres incrustats, es disposen els símbols dels quatre evangelistes: l'àngel de Mateu, el lleó de Marc, el toro de Lluc i l'àguila de Joan.

6. DECORACIÓ INTERIOR

7. RECTORS

Vicaris i regents:
Bonaventura Guinovart, Carmelita descalç exclaustrat, 15-05-1844
Pere Plà, Trinitari exclaustrat , 17-02-1847
Lluís Serra i Canals, Vicari nutual, 30-10-1851
Josep Parramon, Paül exclaustrat, 23-02-1853
Benet Serrapiñana, Prevere secular, 25-04-1853
Miquel Orpí, Prevere secular, 25-11-1854
Josep Plà, Carmelita descalç exclaustrat, 25-04-1861
Joan Sanpere, Prevere secular, 18-05-1861

Pablo Pich-Aguilera, 14-10-2020

Íñigo de Alfonso Mustienes, 15-09-2024

Rectors i ecònoms:
Paladi Pujol i Camps, agustí calçat exclaustrat, 13-08-1868
Miquel Bujons, 03-04-1876
Josep Capdevila, 11-06-1877
Valentí Torres , 01-09-1881
Mariano Puig i Valls, 1886
Jaume Fabregat, 1896
Francesc Marcó i Cabrer, 1897
Josep Brasó, 1903
Jaume Argemí i Guasch, + 6-01-1932, 18-08-1904
Salvador Codina i Espinal, 1932
Josep M. Homs i Plà, 1939
Llorenç Castells i Pujol, 10-10-1948
Joan Net i Cruixent, + 04-1964, 06-02-1955
Albert Castilla i Miralles, Administrador, 05-04-1964
Francesc Tena i Garriga, 28-05-1964
Pere Montagut i Piquet, 2006

Joan Costa i Bou, 2020

ANY 1913
Al març de 1913 es fan obres de restauració amb importants millores; aquestes van ser l'electrificació de tot l'edifici, que coincideix en l'època en què es va començar a generalitzar l'enllumenat públic i domèstic a la ciutat.
Seguint aquestes millores comencen les restauracions dels altars de Sant Isidre, Sant Joaquim i Verge dels Dolores, molt probablement ennegrits per la il·luminació amb espelmes, els dos primers estaven en les arcades de l'esquerra, i l'altar de la Verge dels Dolores estava situat en l'arcada on actualment està la imatge de la Sagrada Família.
El 21-9 es va fer la inauguració de la restauració de l'altar de la Mare de Déu dels Dolors.
ANY 1938
L'església estava en ruïnes i sense ús. En la memòria del projecte de reconstrucció, en data gener de 1943, es diu:
Aquesta església va ser profanada , saquejada i incendiada amb Data 19 de Juliol de 1936, havent quedat totalment destruïda pel foc la nau central d'aquesta, amb suport sostrada, suspensió Altars i Demas estris que ella contenia; Igualment la sagristia i casa rectoral van ser destruïdes per les flames. La part contigua a la torre de l'església, és a dir el cor i altar adjacent, amb suspensió respectives voltes, van ser destruïdes després de l'incendi per l'enorme pes de les campanes llançades des d'una altura considerable. Únicament va quear aprofitable, encara que esquerdada i fumada per l'incendi, la Capella del Santíssim.

8. EFEMÈRIDES